L'EXPANSIÓ DEL BUDISME
Per l'època en què va morir Buda, a l'edat de 80 anys, el budisme havia fet fora arrels i s'havia convertit en una força moral efectiva a l'Índia. El rei Asoke va ser un dels grans propulsors en el s. III a J.C. I aquesta força va durar mil anys. Quan el propi hinduisme instituir, per fi certes reformes, reconquerir el seu primitiu domini en el poble i la influència del budisme a l'Índia va començar a disminuir. Per aquell temps el budisme havia penetrat en Ceilan, Birmània i Tailàndia (Hinnayana), Xina, Corea i Japó (Mahayana), i Tibet (Tántrico). des del final de la II Guerra Mundial sembla que el budisme es recupera a l'Índia sobretot des del VI Concili Budista celebrat a Rangun de 1954 al 56.
Cada país on penetrava el budisme sentia l'impacte de la força moral d'aquesta religió, però alhora rebia influències de les condicions locals amb què es topava, canviant així els seus ritus, culte i monacato. Poc a poc les escissions s'han anat fent patents no només en el cultual sinó també en les interpretacions dels ensenyaments de Buda. Aquestes escissions mai afecten els dogmes bàsics. Veiem doncs l'enorme capacitat d'adaptació que va tenir el budisme als ambients ia les èpoques diferents.
Centrem-nos en les dues grans divisions del Budisme: el Hinnayana (o petit vehicle de salvació) i el Mahayana (o gran vehicle de salvació).
a. El Budisme "THERAVADA" (o Hinnayana)
Estès pel sud asiàtic (Ceilan,, Cambodja, Tailàndia i Vietnam) mereix anomenar budisme estricte o literal. És la pràctica ortodoxa de les regles de Buda, tal com havien estat fixades pel seu deixeble preferit Ananda. És el "Theravada" o doctrina dels antics que constitueix la doctrina ortodoxa aprovada pels concilis de monjos, especialment el Concili de Pataliputra que fixa el Cànon Pali.
El Theravada preocupat per la salvació dels monjos creu que cada individu ha de cercar i trobar la seva pròpia salvació a la manera dels "arhat" o Santon solitaris). El seu principal guia és el cap o capacitat racional i el seu camí és la saviesa. És, per tant una via més intel lectual, pròpia dels monjos. Buda és considerat com un home sant i un mestre però mai se li deifica com s'esdevé en el Mahayana. El petit camí evita els rituals i les pregàries. És per tant un exercici ètic d'exigència molt personal.
Per al Hinnayana Buda és un home que, gràcies la seva especial il luminació, va conèixer el misteri bàsic del món i ha ensenyat el camí per aconseguir l'alliberament del sofriment. Els santuaris erigits ho són no per adorar sinó per recordar a Buda (un home il luminat, un mestre a seguir)
b. El Budisme "Mahayana"
Les primeres manifestacions
del Mahayana (o vehicle que aspira a la salvació universal de tots els homes) estan datades al voltant del s. I a J.C. Al començament es va denominar "Sender dels Boddhisattvas" (Boddhissattva = persona que es troba molt a prop del Nirvana, model de bondat i de compassió que posposa indefinidament el seu alliberament personal per facilitar la salvació dels altres, com ho va fer Buda).
Un bodhissattva és, doncs, un salvador. Un bodhissattva guanya mèrits per a la humanitat practicant les «Sis Virtudes», o ÒParamirasÓ. almoina, moralitat, paciència, coratge davant les dificultats, meditació i saviesa. Una virtut és practicada a la perfecció quan es porta a terme amb la ment lliure de remordiments, motius ulteriors o egoisme.
Els bodhissattvas poden reencarnar com humans o, fins i tot, com animals. Però els bodhissattvas més poderosos són els que estan en el Cel. El budisme Mahayana va desenvolupar la idea d'un cel poblat de bodhissattvas als quals es podia adorar i fer peticions mitjançant la pregària. En els cels hi ha també Budes de temps anteriors (il luminats) i un Barda del futur Maitreya.
El boddhissattva no exigeix dels seus devots el camí auster del monjo, sinó que fomenta la devoció personal. És el sender dels laics. La religió és així treball de tots ja que cap home viu sol. La salvació personal ha d'estar involucrada a la salvació dels altres. El seu principal guia és el cor (l'experiència i el sentiment interior) i el seu camí és la compassió. És per tant un camí menys estricte i més popular. I com popular considera Buda com un Salvador (un Boddhdissattva) omplint les seves manifestacions religiosos d'un complex ritual i de nombrosos oracions personals.
El Mahayana dóna una enorme importància a la devoció laica ia les mitologies d'alliberament. Els Boddissattvas són venerats com a mestres i fins i tot divinitzats per la pietat popular. Alguns com Amitabda (venerat a l'Índia a partir del s. I i després del s. VIII a la resta d'Àsia) proposa el aconseguir la salvació (una mena d'estat intermedi abans d'arribar al nirvana, amb només recordar d'ell en l' moment de la mort. Un cop allà l'alliberament final està assegurada, sense esforç. És, doncs, el triomf total de la devoció. Els seus teòlegs són molt audaços sobretot si recordem el rigor de la predicació de Buda.
A través de les dues escoles les idees del budisme Mahayana oferien una religió de dos nivells. Una per als intel lectuals, Yogakara, (exigent i minoritària) i una altra, Madyamika, a nivell popular basada en devoció als Budes i bodhissattvas. (més assequible per la majoria). Avui el Mahayana està estès per la Xina, Tibet, Corea i Japó. Al Tibet hi ha una variant molt interessant, l'lamaísmo, i en el Japó triomfa amb les variants de les sectes Zen.
c. El Budisme Tántrico o "lamaísmo" 
Al voltant del segle V de la nostra era va sorgir a l'Índia una nova varietat de budisme. Es deia Vajrayana, ( "el raig") o budisme tántrico ( "vehicle diamant"). La filosofia Mahayana és la raó fonamental del Vajrayana, encara que aquest utilitzava una nova tècnica per aconseguir la salvació: el tantra.
Tantra és el nom amb què s'anomenen els manuals o guies que contenen les tècniques per assolir la Il luminació. E1 tantrismo va desenvolupar un sistema de creences i pràctiques compreses només pels seus adeptes, anomenats Gurus, els quals eren experts en l'ús de manuals. Els Tantra utilitzaven encanteris màgics (mantres), diagrames ocults (mandales) i gestos manuals simbòlics (Mudras). L'objectiu consistia a assolir una unió mística amb la realitat més enllà de la realitat quotidiana. Per això es simbolitza aquesta unió mística com la unió entre un bodhisattvas i la seva consort femení. A través de la meditació, el devot arribava una unitat interior amb el bodhisattva, experimentant la felicitat i la Realitat Suprema.
El Vajrayana es va estendre per el Nepal, Xina i Japó. Però el seu gran desenvolupament i elaboració va tenir lloc al Tibet on als budistes se'ls va anomenar "lames". Un lama no necessitava ser monjo. Els coneixements del tantra eren tot el que es requeria. E1 lama va arribar a tenir tanta importància al Tibet que a la religió se l'anomena a vegades lamaísmo.
Al segle XV, un líder religiós anomenat Tsonga-Kha-pa fundar l'escola Ge-Luk-pa que va ser important perquè va fundar monestirs prop de Lhasa, la capital, i va fer d'aquesta ciutat el centre del seu grup religiós, i perquè dels seus successors va sorgir el primer Dalai Lama ( "Oceà de Saviesa") que és alhora cap espiritual i polític del Tibet. (actualment a l'exili des que el govern comunista xinès va ocupar el país en 1959).
La doctrina tibetana reconeix tres camins per assolir la meta final del budisme. Els mètodes tenen en compte els diferents nivells de preparació espiritual dels practicants. El primer d'aquests mètodes és el Theravada, el qual porta al devot, a través de la seva autodisciplina, l'objectiu de la autoemancipación. Molts monjos practiquen aquesta disciplina. El segon és el Mahayana, que és el camí que porta al discerniment filosòfic per la missió de salvar altres. El tercer és el Vajrayana, camí de ritus tántricos i meditacions místiques. En un nivell superior, s'assumeixen els tres camins com esglaons per arribar al ÓVeh'culo Onice "(Ekayana).
Els lames dediquen gran part de la seva vida a estudiar els primers dos vehicles abans de considerar preparats per abordar els Tantra que expliquen els rituals, la meditació mística i la màgia que pot portar a la Saviesa Suprema i encara així necessiten la guia dels grans mestres per accedir a aquest grau tan sublim de saviesa. Els tres camins del Tibet han fet d'aquest país un autèntic resum viu del budisme.
